Desequilibris

14 gen., 2020 | Blog, Destacat

Un petit homenatge a l’escriptor Toni Morell de:

Xavier Fernández

Actor, director i productor teatral

Ens has desequilibrat físicament i mentalment. Això no es fa, Toni. Tu, tan metòdic, amb els horaris, amb la feina, amb els costums de cada dia, te’n vas sense avisar. Surts a la porta de casa i marxes, per sempre, sense venir a esmorzar. I nosaltres dient: “Avui el Toni no ve, avui fa tard.” I el Toni ja havia marxat.

Això no es fa. Has provocat un desequilibri brutal al barri. Les Arcades, el nostre Raval particular, ja no serà el mateix.

A Cal Sinquede s’hi ha fet un “forat negre”. “Il Capo”, com et deia, no hi és. A la taula, a primera hora, a tres quarts de vuit, hi ha tots els diaris arrenglerats, perquè comencis a devorar-los amb fruïció, acompanyats del teu Vichy i el teu croissant. I “el Patriarca” com em deies, ja no pot comentar les notícies amb la ironia i, a vegades, un punt de mala llet a la qual ens teníem acostumats i també a alguns contertulians ocasionals.

Aquell diumenge, vigília de Reis, l’Antònia del quiosc i jo mateix vam intuir la teva marxa en veure l’ambulància davant la porta de casa teva: “És l’Antoni. Són les vuit i no ha vingut a esmorzar”. I els ulls se’ns van emplenar de llàgrimes. Un minut més tard en veure el bastó i la bossa blava, on portaves els teus tresors diaris, el desconsol es va apoderar de nosaltres.

Ja no et puc dir el primer bon dia del matí “Grande Capo”. Ni jo ni aquell xicot gordito:

–“Com es diu que no me’n recordo mai?”

–“Norbert”.

–“Això Norbert”.

–“Avui no fas gaire bona cara…  Avui fas cara de salut… Què has sortit de marxa que fas ulleres?”– I giraves el cap d’un costat a l’altre com volent dir: para de dir bestieses! Ja no ens podem explicar les xafarderies del barri, que n’hi ha moltes i de tots colors. Amb qui criticaré els polítics i les seves accions i ens inventarem els seus malnoms, i sobretot, a qui ensenyaré els meus escrits abans d’enviar-los a publicar al BonDia perquè em diguis:

–“Estic d’acord amb tot però jo ho diria d’una altra manera.”

–“És que tu ets molt lletrat i jo soc molt de bosc.”– I reies amb aquell riure sorneguer que et caracteritzava. Tampoc veurem junts la versió teatral que havia escrit de les Set lletanies de mort que tanta il·lusió et feia i que deies t’hi posaries en acabat l’últim llibre que tenies quasi a punt.

I els teus amics de l’ànima que et venien a veure gairebé cada setmana i parlàveu de les vostres coses, i de política i del país i semblava que havíeu arreglat el món… fins a la setmana següent: El Joan Gabriel (lo Sastre), el Daniel Armengol (lo Tadora), l’Albert Pintat, el Dr. Alonso… on t’aniran a veure ara que la taula és buida?

I l’Andrés, que malgrat alguna discussió t’estimava profundament i t’ha plorat d’allò més, ha perdut aquell amic amb qui comentar les novetats editorials, les troballes literàries i els trossos d’història encara mig amagada d’aquest país.

I la Filomena, la nostra Filo, que no s’ho acabava de creure, un mar de llàgrimes, ja no rebrà les teves trucades per encomanar-li aquelles quatre coses per menjar i que ella et pujava a casa amb tot el carinyo del món.

I no podràs esbroncar el Toni perquè ha fet tard a l’hora de portar els xurros i per això no has pogut portar la ració acostumada al teu estimat Manolo quan marxes cada dia puntual a les 9 cap a la residència. Però si no té xurros tindrà magdalenes. És el que té l’amistat indestructible de fa anys.

I La Puça, que ara la tenies gairebé al costat de casa per tafanejar els llibres que volguessis, amb l’Anna, el Pere Miquel i la Maria fent-te de consorts literàries. Qui hi anirà a furgar per aquelles poselles per després intercanviar opinions dels llibres llegits?

I l’Anna, la teva fidel secretària, la que coneix i guarda tots els teus secrets, què farà ara? Ja tenia força coses preparades per al teu trasllat al pis nou. Però no estava gens preparada per a aquest trasllat sobtat a la memòria col·lectiva dels andorrans.

La talaia des de la qual observaves el barri a primera hora del matí està buida. I els veïns que passaven pel davant i et veien asseguts al teu setial troben a faltar la teva mirada escodrinyadora de la Plaça. I tots els que compartien presència durant l’esmorzar (el Jordi Font, el Paco Reyes, el Xavi, la Sofia, la Txelo, la Gisela i el seu marit…) troben un buit enorme que porta el teu nom: Antoni Morell.

Perquè a part de gran escriptor, persona, humanista, etc., etc., que això ja ho han dit altres, per a mi eres aquell amic entranyable amb qui compartíem mirades, ens fèiem companyia, ens preocupàvem l’un per l’altre, ens trobàvem a faltar si un dia un no hi era, ens en fotíem mútuament, érem com dos vells petits gamberros que ens estimem el país i ens pensem que encara té possibilitat d’arranjament.

Ens has desequilibrat Toni, i això no es fa. Però aquest desequilibri té alguna cosa gloriosa i és que et fa reflexionar sobre la vida, l’amistat i la fragilitat de certes coses.
L’eternitat és viure en el record dels altres.

TONI MORELL, per a nosaltres seràs ETERN.

Llegeix l’article original al diari Bon Dia

0 Comments

Submit a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Pin It on Pinterest

Share This